Limonov & Limonka en català

Ce site est consacré à Edouard Limonov :    il y a 130 pages, avec beaucoup d'informations inédites :

 La 1ère page, très complète, ici :     

http://www.tout-sur-limonov.fr/

 

        -----     -----     -----     -----     -----

   Du site catalan, Rússia al cor :

           http://russialcor.blogspot.fr/

  

DILLUNS, 2 MARÇ DE 2015

Limonov (I) 


Fa un parell d'anys va caure a les meves mans un d'aquells llibres que et deixen una forta petja a dins. Es tracta d'una biografia novel·lada de l'escriptor i polític rus Eduard Limonov (Dzerzhinsk, Rússia, 1943). Aquest personatge es gairebè desconegut a Occident (si exceptuem França) però a Rússia ha estat molt conegut des de la caiguda del comunisme.
 
L'escriptor francès Emmanuel Carrère -qui el va tractar durant el seu exili parisenc- fou el responsable de biografiar-lo en el seu llibre Limonov (publicat en castellà per Anagrama). Puc assegurar que poques vegades ens trobarem davant d'un personatge tan contradictori, fosc, provocador, extravagant i amb un ego tan gros com Eduard Limonov. No deixa indiferent a ningú.  
 
Durant les meves estades a Rússia a principis dels anys 2000 ja m'havia trobat pels carrers de Moscou amb uns venedors de diaris polítics que n'exhibien un de ben curiós: el Limonka.
1994 - Limonov presenta el primer numero de LIMONKA
 Limonka, en argot, es refereix a una granada de mà, per la semblança entre una llimona i aquesta arma. Evidentment un diari que portés una granada a la capçalera devia ser una cosa radical, revolucionària. I així era, es tractava de l'òrgan d'expressió del Partit Nacional Bolxevic d'Eduard Limonov.
 
Nacional i bolxevic?. Doncs sí, la tumultuosa dècada dels noranta havia deixat a Rússia un brou de radicalisme polític ben evident, i el nacionalbolxevisme (una mescla d'ultranacionalisme rus i retòrica marxista-leninista) n'era una prova evident. Fou comprant un exemplar d'aquest pamflet que vaig topar per primer cop amb Eduard Limonov, líder visible d'aquesta tendència política. La lectura posterior del llibre de Carrère me'l va fer conèixer un xic més.
 
 
Eduard Savenko (aquest es el seu cognom real) va néixer a una petita ciutat russa de províncies durant la Segona Guerra Mundial. El seu pare -tot i ser militar- no va participar als combats sinó que era un dels encarregats de vigilar els equipaments militars a la reraguarda. Aquest fet va ser molt humiliant pel nostre escriptor, ja que, qui més qui menys, havia tingut algun familiar ferit o condecorat al front, i era una mena de vergonya tenir un pare militar que només hagués fet tasques de vigilància lluny dels combats.
 
 
El jove Savenko es va prometre a ell mateix no ser mai com el seu pare...L'inconvenient era que es tractava d'un noi de constitució dèbil i amb ulleres que no prometia una carrera militar gaire reeixida.
 
Refugiat en els llibres, veié que l'escriptura se li donava prou bé, peró igualment volia ser considerat un noi fort i aguerrit, i es així com s'ajuntà amb els ganàpies de la ciutat i els acompanyà en els seus robatoris i baralles. Va veure que tot i que no tenia fusta de militar, almenys era prou valent i no li feia por lluitar si era necessari. Una estada als calabossos de la ciutat va ser per ell com una mena de premi per haver demostrat als seus companys de gamberrades que els tenia tan ben posats com ells.
 
Però l'home estava cridat a ser escriptor, i es així com més tard va entrar a treballar a una llibreria de la ciutat ucraïnesa de Khàrkiv, regentada per una jueva que esdevindria la seva amant.
    En aquella llibreria, Savenko va començar a relacionar-se amb bohemis i escriptors novells que començaren a fer córrer els seus escrits. Adopta el pseudònim Limonov (fent referència a l'acidesa de la llimona i a la força explosiva d'una granada) i el 1967, amb alguns manuscrits sota el braç i amb la seva amant, es dirigeix a Moscou tot esperant fer carrera a la capital soviètica.
 

 

Portada de Limonka
 

 

A Moscou, Savenko (o més ben dit, Limonov ja) és acusat pel poder soviètic d'escriure literatura anti soviètica i decideix emigrar als Estats Units (la Unió Soviètica dels anys 70 posava pocs problemes als intellectuals que volien marxar. Els era més còmode que critiquèssin la URSS des de fora que des de dins a casa, on les seves opinions podien ser més assequibles al públic).
 
S'estableix a Nova York on conviu primer amb altres exiliats soviètics i desprès es guanya la vida fent de secretari privat d'un milionari nord americà. Al mateix temps, experimenta amb drogues, té una relació homosexual, continua escrivint i entra en ambients punk de la ciutat.
 
El 1979 es publica la seva autobiografia Sóc jo, l'Eddie, on conta els seus anys de joventut a la URSS i les seves peripècies novaiorqueses. L'obra resulta ser un èxit sobretot a França, on finalment ell i la seva nova amant Natàlia es traslladaran el 1982. Comença una nova etapa.
 
 
A París, Limonov hi arriba amb una aurèola transgressora, cosa que li facilita l'entrada als medis bohemis i alternatius de la capital francesa. Un escriptor soviètic exiliat, que ha viscut als Estats Units, que encara es jove i no un vell erudit com molts altres exiliats, i que ha provat les drogues i tot tipus de relacions sexuals, ha fet cançons punk i que ha deixat de publicar poesia per escriure durs relats autobiogràfics no deixa indiferent a gairebé ningú.
 
És convidat a la major part d'esdeveniments underground de París i publica llibres com Memòries d'un pocavergonya Autoretrat d'un bandit adolescent. Però arriba el 1991 i Limonov desapareix; se'n torna a Rússia i allí reapareix convertit en una persona completament diferent...
 
 
Limonov a París als anys 80  

Limonov (II)

 
 
El Limonov que ha retornat al seu país desprès de gairebé vint anys a l'exili es ben diferent d'aquell noi que va emigrar a Nova York; Ara ha conegut món i se n'ha donat compte de que el seu país el reclama. Ell, el rebel anti soviètic i anti autoritari, veu que ha arribat la seva hora aprofitant el caos en el que s'ha sumit la Rússia post soviètica i no pensa desaprofitar l'ocasió: es vol dedicar a la política sense deixar l'escriptura. Ha arribat el moment de ser algú més que un simple escriptor alternatiu.
 
 
Però primer cal ser aguerrit i agafar forces, esdevenir una llegenda viva, ser el que el seu pare mai fou durant la Guerra, i això ho fa anant als Balcans, on hi tenen lloc les terribles guerres de l'ex Iugoslàvia.
    Desprès de pronunciar una conferència sobre els seus llibres a Belgrad, es trasllada al front serbo-croat i allà es fa fotografiar amb les tropes sèrbies que combaten prop de Vukovar. Ha triat bàndol: la Sèrbia ortodoxa i eslava, la germana petita de Rússia, rep amb il·lusió el suport d'aquest escriptor rus i Limonov és passejat per tots els escenaris de combat, inclòs el setge de Sarajevo. Es allà on, davant les càmeres, apareix disparant des dels turons que envolten la ciutat en companyia d'un Radovan Karadzic que no deixa de somriure cap al seu convidat rus. Quan aquestes imatges arriben a Occident, els amics francesos de Limonov no se'n saben avenir: la persona que apareix disparant des de dalt dels turons de Sarajevo cap a la ciutat assetjada és la mateixa que ells van conèixer a les festes i bars parisencs?. Doncs sí. 
 
 
Després de l'estada als Balcans i d'una breu aturada a Transnístria -on també hi ha una guerra, en aquest cas entre els russos i els moldaus- Limonov s'estableix definitivament a Moscou on crea, juntament amb el cantant de rock Egor Letov i el filòsof Alexander Duguin el Partit Nacional Bolxevic, el que serà la propera provocació de Limonov després de l'experiència balcànica.
 
El partit reclama la unió de totes les terres entre el Pacífic i l'Atlàntic sota una Rússia neo comunista, una mena d'Imperi Mongol del segle XX sota el signe de la falç i el martell. Una Europa dirigida per Rússia.
   
L'inspirador d'aquesta proposta es el filòsof Duguin, obscur personatge adepte de l'Eurasisme, teoria que defensa el caràcter asiàtic i no europeu de la cultura russa. Segons Duguin, Rússia, com a descendent de l'Horda Mongol medieval, ha de tornar a les seves arrels estepàries i unificar tot el continent Eurasiàtic sota la seva direcció.
   
L'escriptor que havia marxat de la URSS, el punk que va viure a Nova York i a París, l'home que ha tastat totes les delícies i misèries d' Occident Limonov es mostra encantat amb aquesta proposta i juntament amb els seus nous amics funda el diari Limonka, del qual ja hem parlat a l'article anterior.
 
 
D'esquerra a dreta, Limonov, Letov i Duguin, fundadors del Partit Nacional Bolxevic
 
 
El Partit Nacional Bolxevic té una seu a Moscou coneguda pels seus militants com elBúnker. La majoria són nois joves, vinguts de províncies i amb poques oportunitats, que es veuen seduïts per la proposta nacional bolxevic d'una Rússia forta i neo comunista. Creen una mena de comuna on s'escolta rock, es beu vodka o es llegeixen els textos del filòsof Duguin.
   Al mateix temps, es dediquen a vendre el Limonka pels carrers o fan accions provocadores cap a la policia i el govern rus (llençar ous a algun polític, pintades, bloqueig d'edificis públics...). El govern rus comença a perseguir als nacional boxevics o nazbols,com ells s'anomenen. 
 
 
A causa de la creixent persecució, Limonov fuig al Kazakhstan amb dos camarades del partit i allà es acusat de voler organitzar un cop d'estat per donar el poder a la població russòfona del país. Sens dubte es tracta d'una provocació de Moscou per fer que les autoritats kazakhes detinguin l'escriptor. És extraditat a Rússia i al cap de poc posat en llibertat.
 
L'any 2001 es retira a la regió siberiana d'Altai, on viurà en una cabana al bosc en companyia d'un vell de passat hippie que li farà conèixer els misteris del budisme..però la nova personalitat ascètica i oriental de Limonov no enganya a les autoritats: un escamot policial es presenta a la cabana del bosc i deté Limonov, que es acusat de tinença d'armes i de ser el cap d'una organització terrorista (el Partit Nacional Bolxevic mai va realitzar cap atemptat sagnant, però la llei russa és implacable). Limonov és tornat a empresonar.
 
 
A partir del 2007, ja havent sortit de la presó, Limonov sembla haver pacificat el seu discurs i ja no parla de granades ni de revolucions sagnants, sinó que s'ha unit a l'oposició pacífica a Putin i fou freqüent veure'l al costat d'opositors com l'ex campió del món d'escacs Garry Kaspàrov o del recentment assassinat Boris Nemtsov en manifestacions pacífiques pels carrers de Moscou.
 
L'antic nacional bolxevic va ser defensat fins i tot per algú tan poc sospitosa de radicalisme com la periodista Anna Politkóvskaia, la qual li donà la benvinguda a dins el panorama opositor a Putin. Actualment, Limonov segueix residint a Moscou, té dos fills del seu darrer matrimoni i participa activament en el moviment democràtic opositor.
 
Limonov a l'actualitat
 
Com hem vist, Limonov pot agradar o no però es tracta de tot un personatge: nen absorbit pels llibres, malfactor adolescent, poeta i escriptor juvenil, dissident exiliat als Estats i Units i a França, drogoaddicte ocasional, escriptor de culte de la bohèmia parisenca, combatent als Balcans, creador d'un partit polític estrafolari, asceta retirat al bosc, presoner polític i ara, opositor a Putin. Una vida molt frenètica i interessant, certament.  

23 d’abril de 2016, 23:49

 

Interessant aportació. Limonov és, efectivament, un personatge pintoresc i més aviat perniciós. Ara bé, discrepo sobre un parell de qüestions d’aquesta entrada del seu blog.

Cal dir en primer lloc que l’eurasianisme no és un invent ni una propietat exclusiva de Limonov, Duguin, i els seus col·legues. En un sentit ample, l’eurasianisme és la conseqüència lògica de dos fets definitoris de Rússia: les seves arrels europees i la seva condició de frontera amb diverses cultures asiàtiques, així com la posterior expansió territorial de l’estat rus per territori asiàtic, amb la conseqüent convivència amb aquestes cultures. Tenint en compte que a Rússia hi ha desenes, fins i tot centenars, d’ètnies, de diversa procedència (eslaus, fino-ugris, tàrtars, bashkirs, nombroses ètnies del Càucas, Sibèria i l’extrem oriental), amb les seves respectives llengües, així com nombroses religions (cristianisme, islam, xamanisme, budisme, etc.), la idea d’assumir tots aquests components i posar-los en un mateix pla és absolutament lògica. De fet, no podria ser d’altra manera. I, si hi pensem, aquesta acceptació i reivindicació de les múltiples arrels (europees i asiàtiques) de l’estat rus, no pot rebre un altre nom que no sigui eurasianisme.

El conegut lingüista Trubetskói va ser el primer en proposar en 1925 la teoria –mencionada per vostè a la seva entrada– segons la qual la Rússia actual seria més aviat hereva de l’Horda d’Or dels mongols que no pas de l’estat medieval rus amb capital a Kiev. Val a dir que, avui dia, aquesta teoria és utilitzada principalment per autors hostils a Rússia, ja que els permet oferir la imatge del clàssic “enemic asiàtic”, bàrbar i salvatge, que amenaça constantment la civilització europea.

En qualsevol cas, volia senyalar que hi ha diverses formes d’entendre l’eurasianisme. Duguin l’utilitza com a instrument al servei de les seves idees nacional-bolxevics, és a dir: construcció d’un Estat nacional amb un sistema socialista (o de “tercera via”, combinant capitalisme i socialisme). No obstant, hi ha un problema evident amb aquest plantejament, ja que si Rússia és concebuda com a Estat nacional, vol dir que hi ha d’existir una “nació titular”, i quina seria aquesta? Els russos eslaus i ortodoxos? I què passaria amb la resta d’ètnies que hi conviuen? Òbviament, amb aquest plantejament resulta difícil parlar d’un eurasianisme autèntic.

Passant una mica a un altre tema, quant a la càlida recepció del “nou Limonov” per part de l’oposició extraparlamentària: això no té res de sorprenent. Limonov, amb els seus naz-bols (nacional-bolxevics), era un dels participants habituals de l’anomenada “Marxa dels Disconformes”, on hi participaven grupúsculs de tot l’espectre polític. Precisament l’oposició extraparlamentària es caracteritza per ser la unió d’una sèrie de grupúsculs polítics d’origen molt divers però amb un objectiu comú: aconseguir (per les bones o per les dolentes) un canvi radical de govern a Rússia, amb el conseqüent canvi en la línia seguida pel país en els últims 15 anys, i la conseqüent benedicció de les organitzacions i formadors d’opinió occidentals que obertament recolzen aquest tipus (i només aquest tipus) d’oposició. Per aconseguir aquest objectiu, l’oposició extraparlamentària no té inconvenients en ajuntar-se amb qui calgui. El recent exemple d’Ucraïna és molt clar en aquest sentit: si recordem al trio de líders de la revolució coneguda com a “euromaidan”, veurem que el nacionalista Arsenii Iatseniuk i l’ex-boxejador Vitalii Klitxkó no tenien cap problema en parlar a les masses sobre el brillant futur europeu i democràtic, mentre compartien escena amb el líder del moviment feixista “Svoboda”, Oleh Tiahnybok. No només ells no tenien cap problema, sinó que tampoc cap dels ambaixadors, polítics i formadors d’opinió europeus que van recolzar la revolució no van donar mostres d’experimentar cap dissonància cognitiva al respecte. Per tant, el fet que el naz-bol Limonov fos ben rebut pels líders de l’oposició extraparlamentària russa, repeteixo, no hauria de sorprendre ningú.

 

 

Oriol Ribas ha dit...

21 de juliol de 2016, 16:20

 

Benvolgut amic:

Només puc treure'm el barret davant les aportacions que ha fet. Son, sense cap mena de dubte, molt aclaridores.

Sobre l'eurasianisme: ja coneixia les idees de Trubetskói i de Savitski. No em va semblar oportú manifestar-les a l'article per no allargar-me massa fora del tema: Limonov. 
Pel que fa a Duguin, com a nou promotor d'aquesta idea, ha agafat un protagonisme cabdal en la difusió de les idees eurasianistes a partir de finals del segle XX. Per cert, el mateix Duguin va afirmar en un escrit (que vaig llegir fa anys a la mateixa Rússia i que lamentablement no tinc a mà) que ja dins l'URSS les tendències eurasiàtiques eren ben latents dins l'aparell governamental; sobretot dins del GRU (aparell d' Intel·ligència Militar), mentre que les tendències "atlantistes" haurien predominat dins del KGB. Igualment, líders com Stalin o Bréjnev haurien tingut un caire eurasianista i d'altres com Khrusxov o Gorbatxov totalment el contrari.

Sobre l'altre tema, el de l'oposició, res a remarcar. Em sembla molt encertat el que exposa.

Li agrairia que em contactés quan vulgui; seria molt interessant poder parlar amb vostè amb més detall de tot això. Pot escriure'm a ribasmulet@gmail.com.

Atentament,
Oriol Ribas